El perfeccionisme pot semblar una virtut. De fet, moltes persones ho defensem amb orgull perquè creiem que gràcies a aquesta exigència aconseguim resultats, reconeixement o control.
Però quan la recerca de fer-ho tot bé esdevé una obsessió, deixa de ser un impuls constructiu i es transforma en una presó invisible.
Des de la Teràpia Breu Estratègica, no es tracta d’eliminar aquesta exigència, sinó de transformar-la en un recurs funcional: passar de “l’he de fer perfecte” al “puc fer-ho prou bé”.
A continuació, comparteixo algunes de les estratègies que utilitzem per ajudar a deixar anar aquest patró d’autoexigència desmesurada.
Solucions i accions per transformar l’autoexigència en equilibri interior
- Deixar d’intentar controlar allò incontrolable
Els apassionats de l’excel·lència i del control solem tenir clar el següent: “Hem d’entrenar-nos cada dia per controlar allò que podem controlar… i deixar de controlar allò que no podem.”
El perfeccionista intenta assegurar-se que tot surti bé, però aquest intent constant de control és precisament el que alimenta la seva ansietat. Com més intenta controlar, més sensació de descontrol experimenta.
Una bona manera de començar a alliberar-se és acotar el control: permetre moments o tasques en què un decideix conscientment no revisar, no ajustar, no retocar.
Per exemple: “Avui enviaré aquest correu sense rellegir-lo tres vegades.” Són petits actes de llibertat davant de la tirania del control.
- Aprendre a conviure amb l’error
L’error és l’enemic número u del perfeccionista. No obstant això, quan comencem a provocar petits errors de forma deliberada, descobrim que no passa res terrible.
Manar un missatge amb una petita falta, deixar un calaix desordenat o lliurar una feina sense la revisió número set es pot convertir en un exercici terapèutic de flexibilitat mental. El que abans generava por comença a generar alleujament.
- Canviar la veu interior del jutge tirà per la del guia comprensiu
L’autoexigència sol venir acompanyada d’un diàleg intern dur, implacable, ple de “deures” i “no n’hi ha prou”. Des de la TBE treballem perquè aquesta veu es converteixi en una guia interna més sàvia i compassiva, capaç de reconèixer l’esforç sense càstig.
No es tracta de rendir-se, sinó de aprendre a ser amable amb un mateix sense deixar de créixer.
- Trencar la trampa del “quan tot estigui perfecte”
Un dels paranys més comuns del perfeccionisme és ajornar l’acció fins que tot estigui “llest”. El resultat: projectes eternament pendents i una sensació constant de frustració. L’antídot és actuar abans de sentir-nos preparats, confiant que el moviment genera l’ajust.
Com deia Epictet: «No esperis que els esdeveniments passin com vols; desitja que succeeixin tal com succeeixen, i la teva vida transcorrerà serenament.»
- Controlar el control també en les relacions
El perfeccionisme no només s’exerceix cap a un mateix. De vegades s’estén cap als altres: parella, fills, companys de feina. Sense adonar-nos-en, podem tornar-nos asfixiants amb la nostra necessitat que tot es faci “com ha de ser”.
Una estratègia simple i poderosa consisteix en esperar cinc segons abans de corregir o intervenir, i preguntar-se: “Això millora la relació o només em fa sensació de control?” Aquest breu espai de consciència pot evitar molts conflictes i preservar vincles valuosos.
- Redescobrir el plaer de fer sense objectiu
El perfeccionista viu instal·lat al “he de”. Per això, una part essencial del treball terapèutic consisteix a recuperar activitats sense meta, només per gaudir. Pintar, caminar, cuinar o llegir sense propòsit de millora és un entrenament per a tornar a habitar el present sense exigència.
- Reconciliar-se amb la imperfecció
Quan el perfeccionisme comença a afluixar arriba el moment d’integrar l’aprenentatge amb humor i lleugeresa. En teràpia, de vegades utilitzem una prescripció paradoxal que sol provocar un somriure: “Sigues imperfecte, però fes-ho de manera perfecta.”
Una invitació a acceptar la paradoxa de la vida: que la veritable perfecció és a permetre’ns no ser perfectes.
Reflexió:
Deixar anar el perfeccionisme no vol dir perdre l’excel·lència, sinó alliberar-la de l’ansietat que l’acompanya.
Perquè quan hom deixa d’exigir-se tant i comença a confiar més, la ment se serena, el cos s’afluixa i el rendiment —curiosament— millora.
Recorda que, per a una persona perfeccionista, acceptar ser prou bona iaés allò veritablement extraordinari.
Júlia Pascual. Psicòloga a Barcelona. Autora del llibre “No et mengis el coco: 10 psicosolucions per sortir de les trampes de la ment de forma breu i eficaç”
